Una mirada directa al paper que té la caça en la gestió d’espècies presents a l’Espai Agrari de la Baixa Tordera.
La presència de fauna salvatge és una realitat constant en els paisatges agrícoles del nostre entorn. En alguns períodes, determinades espècies poden proliferar més del que és habitual i generar afectacions als conreus. Per entendre millor aquesta dinàmica, conversem amb Jaume Soms, caçador vinculat al territori, que comparteix la seva experiència sobre com ha evolucionat la fauna i quins reptes comporta.
Segons el seu testimoni, cap espècie és un problema per si mateixa, però quan alguna prolifera en excés, els impactes poden ser importants. En destaquen especialment conills i senglars, dues espècies molt presents a la zona.
En el cas dels conills, sovint és el mateix ecosistema qui els regula:
“Amb malalties com la mixomatosi, de tant en tant baixen gairebé a zero i després tornen a remuntar.”
Pel que fa al senglar, el principal problema són les destrosses:
“Fan malbé camps, terres i també instal·lacions o plàstics.”
La caça és una activitat altament regulada. Hi ha períodes concrets i la possibilitat de sol·licitar autoritzacions especials quan cal actuar fora dels temps de veda. Els calendaris són clars:
- La caça menor es practica del 12 d’octubre a l’últim diumenge de febrer.
- El senglar té un període més ampli, del primer diumenge de setembre fins al març, amb permisos addicionals quan la situació ho requereix.
Aquest sistema permet donar resposta a moments de sobrepoblació.
D’altra banda, en Jaume observa que en els darrers anys la fauna salvatge ha anat augmentant, alterant l’equilibri del territori. Aquesta presència té repercussions també en la seguretat viària:
“Moltes vegades trobes diversos senglars morts a la carretera. És una situació freqüent.”
Pel que fa al futur, assenyala que el relleu generacional és cada vegada més escàs:
“Els joves no s’hi afegeixen, i els caçadors grans també van disminuint.”
Aquesta tendència pot influir en la manera com es gestionaran algunes espècies en els propers anys.
En Jaume també recorda que, tradicionalment, la caça tenia una funció essencial a les llars rurals:
“Abans es caçava per necessitat. Allò que portaves a casa era part de l’alimentació.”
Amb el pas del temps, aquesta motivació ha canviat i la pràctica s’ha transformat.
El seu testimoni permet comprendre amb més claredat com la caça forma part de la gestió de la fauna en zones agràries, especialment quan determinades espècies poden afectar conreus o infraestructures. És una mirada directa a una realitat que continua present en el dia a dia dels espais de la Baixa Tordera.