Gaspatxo: sopa refrescant de productes de temporada!

Gràcies a la presència de diverses hortalisses de temporada, el gaspatxo és una font natural d’una gran varietat de vitamines i minerals. Foto: EABT

Gràcies a la seva quantitat d’aigua, vitamines i minerals, el gaspatxo té qualitats altament hidratants

“Hi ha tants gaspatxos com morters” va escriure Emilia Pardo Bazán al seu llibre La cocina española antigua de 1913. I és que es tracta d’una recepta tan antiga, que les tradicions de cada família l’han anat adaptant als propis gustos i productes disponibles. El que és ben segur és que aquesta sopa freda es prepara sempre amb els productes de la temporada estiuenca i que és una de les millors propostes que podem posar a taula per a refrescar-nos en els dies més calorosos: gràcies a la seva quantitat d’aigua, vitamines i minerals, és molt hidratant.

La recepta més acceptada del gaspatxo andalús se sol preparar amb tomàquet madur o pera, pebrot verd, cogombre, ceba, all, pa, vinagre de Xerès, oli d’oliva verge extra i sal. Tot i que hi ha per qui posar-hi pa és un sacrilegi, hi ha qui treu el cogombre o el vinagre per fer-lo més suau, i qui hi afegeix pebrot vermell per aportar un color més intens.

Una sopa molt rica en nutrients

Gràcies a la presència de diverses hortalisses de temporada, el gaspatxo és una font natural d’una gran varietat de vitamines i minerals com la vitamina C, A i E, el fòsfor, ferro, calci, magnesi o potassi, així com fibres vegetals i substàncies antioxidants.

L’alta concentració de sals han fet que es consideri aquesta sopa una beguda isotònica amb una altíssima capacitat de rehidratació per al cos. Aquests nutrients de les hortalisses s’acompanyen del subtil toc d’all, que hi aporta un efecte vasodilatador, que permet absorbir tots aquests elements de manera més ràpida i efectiva.

Pel que fa a l’aportació calòrica, tot depèn de la proporció de pa que hi posem, però es calculen entre 44 i 55 quilocalories per cada 100 mil·lilitres  de la barreja, de manera que és un aliment molt lleuger i perfecte per a una digestió tranquil·la durant els mesos de calor.

Una mica d’història

El consum de gaspatxo a la península Ibèrica es remunta al segle VIII, a l’època d’al-Àndalus, però la recepta s’assembla poc a la que coneixem ara, fet que dos dels productes principals, el tomàquet i el pebrot encara no havien estat introduïts a la dieta mediterrània perquè encara quedaven gairebé vuit segles per a l’arribada dels Europeus a Amèrica. Doncs, el resultat de la recepta originària del gaspatxo, amb molla de pa, oli d’oliva, vinagre, sal i aigua, s’assembla al que ara coneixem pel nom d’“ajoblanco”.

Etimològicament, “gaspatxo” fa referència a la varietat d’objectes que es poden trobar al caixonet d’almoines d’una església, en al·lusions a l’amanida d’ingredients que componen totes aquelles receptes que a Espanya es coneixen com a “gaspatxo”.

Així, hi ha altres receptes a la península Ibèrica que reben aquest mateix nom, com el gaspatxo castellà, que està compost per ingredients similars, però tallats en grans trossos, de manera que s’assembla més a una amanida; o el gaspatxo manxec, que és una preparació calenta que incorpora també conill o pollastre, assimilant-se a un guisat. A Màlaga, el gazpachuelo es prepara amb brou de peix, maionesa de clara d’ou dur i patates cuites. Malgrat tot, les dues variants més populars del gaspatxo són el salmorejo i la porra.

COMPARTIR

Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin

Impulsat pels municipis:

Tordera
Palafolls
Malgrat de Mar
Santa Susanna
Blanes

Amb el suport de:

2022

Copyright Espai Agrari Baixa Tordera. Política de protecció de dades. Avís Legal. Cookies.