Entrevista Anna Roca Torrent, geògrafa, dinamitzadora de projectes agroterritorials i professora de geografia a la Universitat de Girona
Quin model de sistema alimentari busca la nova Estratègia alimentària que esteu desenvolupant per aquest espai agrari?
Hi ha dos elements clau a l’hora de construir aquesta Estratègia. Primer, la pagesia i el seu producte local: la Baixa Tordera, des de sempre, és un espai amb cultura i tradició pagesa; i, segon, el seu caràcter d’àmbit supralocal conformat per cinc municipis (Blanes, Malgrat de Mar, Palafolls, Santa Susanna i Tordera), que, juntament amb les tres cooperatives agràries (Progrés-Garbí, Conca de la Tordera i Tordera) ja fa temps que treballen junts per defensar l’espai agrari i per definir accions col·lectives que facin valer la seva riquesa agrària. A partir d’aquests dos pilars es vol sustentar l’Estratègia alimentària de la Baixa Tordera amb la intenció d’oferir un marc d’acció que proposi solucions als reptes agroalimentaris.
Parlem del seu procés de creació. Per què és important que inclogui a la diversitat d’actors de tots els àmbits socioeconòmics locals?
L’Estratègia Alimentària pretén transformar el sistema agroalimentari en un model més sa, just, saludable i sostenible, resilient i autosuficient. I això vol dir atendre totes les mirades sobre l’agricultura i els aliments, tant des de dins del procés (producció, manipulació, transformació, emmagatzemant, distribució, logística, comercialització) fins al consum, com tenint en compte les implicacions de caràcter local (salut, benestar, medi, economia, educació, cultura). I tot això només és possible si inclou una diversitat àmplia d’agents del territori.
De fet, amb el Pacte de Milà (2015), disposem d’un marc d’acció que assenta les bases per una construcció participativa de les polítiques públiques alimentàries a escala local i per millorar la relació entre el territori i els aliments.
A més, és l’eina per compartir experiències, estudiar iniciatives, i compartir esdeveniments per avançar de manera col·lectiva amb més de 200 ciutats que ja han desenvolupat polítiques alimentàries.
Una de les fases contempla la creació del Consell Alimentari Local. Qui hi hauria de participar i amb quins objectius?
Aquesta és una eina indispensable oberta a la ciutadania, un espai de reflexió conjunta on convergeixen els agents públics i privats que formen part del teixit social i productiu de l’agricultura i l’alimentació. El seu objectiu és crear aliances i complicitats, prioritzar reptes i desplegar accions de política alimentària, al mateix temps que proporcionar informació a la societat civil.
En una altra fase s’ha de redactar la Carta Alimentària. Quins objectius persegueix?
Aquesta Carta és la primera fase de l’Estratègia Alimentària i segurament la més important. No només té l’objectiu de redactar un document de consens, de principis bàsics i de punts d’acord per articular l’Estratègia Alimentària, sinó que a més és el document a partir del qual arrenca el procés que defineix quins agents del territori formaran part del grup de treball, quin full de ruta tindrà i de quina manera s’orientaran les accions públiques alimentàries del futur per a la Baixa Tordera.
El grup de treball conformat per gent de totes les baules del sistema agroalimentari i de diferents dimensions educatives, sanitàries, culturals i econòmiques té l’encàrrec de definir sobre quines bases es sustentarà l’Estratègia Agroalimentària de la Baixa Tordera.
A Catalunya patim dependència alimentària? Quin percentatge de productes que consumim, produïm nosaltres mateixos?
Catalunya és un país de muntanyes i amb ben poques planes i només es conrea una quarta part de la superfície, de manera que és un dels països d’Europa amb menys superfície agrària per habitant, si ho comparem amb França, Itàlia o els Països Baixos. Gràcies a la modernització i la tecnificació de les estructures agràries i amb la protecció de polítiques com la PAC ens hem convertit en un país exportador de productes agroalimentaris, de manera que hem de comprar bona part del que mengem. Mentrestant, les petites i mitjanes explotacions agràries, la majoria ben arrelades al territori, han vist davallar el seu poder adquisitiu de forma alarmant. Algunes, han optat per vendre directament els seus productes frescos i de temporada, d’altres, per incrementar el volum i subministrar-ho a la gran distribució que és qui li posa el preu. La majoria, però, es troben amb dificultats pels costos, la burocràcia i la competència de fora. Ens ho expliquen bé les recents mobilitzacions pageses i ben aplaudides per tothom.
Quin és el resultat d’aquest model agroindustrial que concentra l’activitat en poques mans i cerca població assalariada?
Doncs que es va buidant lentament el territori de petita i mitjana pagesia, d’allò que sempre se n’havia dit explotació agrària familiar que té cura i gestiona el territori, fins al punt de posar en risc la sobirania alimentària. Qualsevol esdeveniment pot provocar més incertesa: una vaga de transportistes, una mala collita, un episodi climatològic advers, pot fer trontollar el sistema alimentari actual. La solució és enfortir-lo, sigui com sigui i des de baix, amb l’agricultura local i una distribució justa que garanteixi els aliments per a tothom.
Es continuen perdent hectàrees de conreu i de pagesia?
En aquests moments és difícil de saber quants pagesos hi ha a Catalunya, els censos agraris parlen de 55.000 explotacions, la DUN de 92.000 expedients, els perceptors de les ajudes de la PAC són 47.000 i a la Seguretat Social hi ha 21.000 afiliats autònoms. Però és cert que totes les estadístiques agràries alerten de dues tendències ben clares: la caiguda d’actius i del seu envelliment. En els darrers 10 anys s’han perdut 5.000 actius i la mitjana d’edat de la pagesia és de 61 anys. Per contra, però, el volum de terra de conreu, recula poc, les explotacions més grans, algunes agroindústries i cooperatives agràries
estan a l’aguait i aprofiten aquest actiu limitat per seguir concentrant encara més l’activitat en menys mans.
Una altra cosa és la qualitat d’aquestes terres i dels recursos naturals (sòl i aigua) després de tants anys d’activitat i d’intensitat agronòmica. Les xifres són alarmants i més quan hi hem de sumar que amb prou feines hi ha relleu agrari. Costa que donades unes condicions de manca de viabilitat econòmica, els joves amb vocació, decideixin desenvolupar el seu projecte. Urgeix que l’agricultura i l’alimentació sigui objecte d’un debat de país i que les institucions treballin coordinades per reconduir la situació actual amb un sol lema: La pagesia s’ha de poder guanyar la vida dignament.
La Baixa Tordera es pot emmirallar amb algun altre territori que hagi desenvolupat amb èxit una Estratègia alimentària?
Precisament, es tracta de singularitzar l’Estratègia alimentària, de dotar-la de contingut propi, i per això, s’haurà de tenir present bona part de la feina que s’ha fet a diferents indrets on la petjada agrària sigui clau, com per exemple a València o a Menorca.
Fins ara, a Catalunya, dues ciutats han començat a desplegar processos cap a l’Estratègia alimentària: Barcelona i Mataró. Paral·lelament, hi ha dues ciutats més que han iniciat les primeres reflexions: Igualada i Palafolls. Aquestes dues últimes tenen en comú el seu caire supralocal, és a dir, que l’àmbit d’acció abraça un àmbit territorial com són la Conca d’Òdena i la Baixa Tordera, respectivament.