Ramon Font, nascut a Malgrat de Mar i fill de família pagesa, és un gran enamorat de les maquetes. Ja de ben jove, durant les tardes d’hivern, quan la feina al camp s’acabava abans per falta de llum, estudiava figures que li cridaven l’atenció per poder reconstruir-les. La seva afició per crear objectes d’alumini i fusta es va anar coneixent entre els ciutadans de Malgrat i fins i tot ha aconseguit que una de les seves maquetes, la gran Galera Reial, estigui exposada a Madrid. Avui en Ramon, el pagès de les maquetes, ens obre les portes del seu taller per parlar-nos sobre aquesta afició tan peculiar. Aprofitem l’ocasió per parlar sobre el seu passat com a pagès al Pla de Grau, una de les zones agrícoles més productives de l’Espai Agrari de la Baixa Tordera.
D’on sorgeix l’afició de construir figures de maquinària agrícola en miniatura?
Des de petit que m’agrada construir coses petites i amb fusta. Quan exercia de pagès als horts que tenia la meva família aprofitava les tardes d’hivern, quan ja no hi havia llum per poder treballar al camp. Però des que estic jubilat, ara farà vuit anys, que m’hi dedico a temps complet. Tinc temps per continuar construint figures en miniatura: maquinària de camp, però també catedrals, vaixells, peces de Lego reproduïdes amb fusta…
És una activitat que practica individualment o en grup?
En Josep Maria Marquès és el company que m’ajuda a buscar plànols i fotos de les figures que vull fabricar. Ell es mou molt millor que jo per internet i m’ajuda a trobar tot el que em fa falta amb l’ordinador. En Josep no construeix les figures, tanmateix m’ajuda a buscar coses.
Quin és el procés que segueix per construir les maquetes i quin material utilitza?
Primer aconseguim els plànols o les fotos de les figures que volem reproduir. Normalment, ho fem a través d’internet, però altres vegades, com quan vam reconstruir la Sagrada Família, hem anat nosaltres a fer les fotografies. D’aquesta manera, aconseguim veure els detalls. Després calculem les mides que ha de tenir cada peça amb l’ordinador, tenint en compte si ho volem a escala 1/3, a 1/5 o a 1/20. I a partir d’aquí ja anem tallant les peces a mà i construint les figures. Tot el material que uso és fusta. En faig servir de diferents tipus: melis, flandes, noguera. I mai les pinto. Sempre escullo la fusta segons el color que vull que tingui: blanc, vermell, groguenc… No m’agrada pintar, m’agrada jugar amb els colors de la mateixa fusta.
Quant de temps triga a elaborar una peça d’aquestes?
Depèn de la maqueta. Per exemple, si són castells grans com la Sagrada Família o Notre Dame, trigo uns sis o set mesos treballant-hi cada dia. Pensa que tenen una mida d’un metre vint, no són tan petits. També tinc una flota de vaixells que mesuren, aproximadament, un o dos metres. Ara tinc la Galera Reial exposada a Madrid. És un vaixell que va existir durant la Guerra de Lepant, la batalla més gran que coneixem de la història de les galeres, i va tenir lloc al mar Mediterrani. Vaig començar amb petits vaixells de pesca i de mica en mica vaig anar fent embarcacions més complexes i plenes de detalls.
Ha fet moltes figures vinculades a l’ofici de pagès també, oi?
Sí, al principi vaig començar a fer maquetes senzilles que no requerien molta precisió. Reproduïa les eines que feia servir al camp com tractors, màquines de sembrar i remenar la terra, remolcs, arades, freses, estripadores, subsoladors… Eren figures en miniatura i estaven fetes amb alumini. Això és el primer que vaig fer quan em vaig jubilar fa vuit anys.
Què l’inspira a l’hora d’escollir la peça que reproduirà?
Jo he dedicat tota la meva vida al cultiu de la terra. Durant anys, preparava el terreny, sembrava, cuidava i collia els aliments dels horts que la meva família tenia en propietat. Em passava els dies al camp i per això les primeres figures que vaig fer van ser les eines agrícoles que veia dia sí i dia també durant la jornada laboral.
Quins aliments cultivava al terreny de la seva família?
Els horts els tenim a Malgrat de Mar i treballem amb la cooperativa Progrés Garbí, una de les principals cooperatives de l’Espai Agrari de la Baixa Tordera. Cultivem tota mena de verdura, depèn de la temporada, conreem unes o altres. Ara que jo estic jubilat, és el meu fill qui ho porta tot. Per sort, gaudeix de la feina com jo ho feia, però amb algunes comoditats més gràcies a la tecnologia, que ha avançat molt.
Quin creu que és el millor invent tecnològic agrari que s’ha realitzat fins ara?
Un dels grossos és el tractor, perquè pots enganxar-hi la maquinària que vols fer servir. El tractor ha substituït els cavalls i els burros. La resta d’invencions també han sigut bones i benvingudes; han facilitat molt el treball al camp. El que fa el meu fill al camp no és el mateix que feia jo. Fa molta feina, però d’una altra manera, per sort. Jo ho havia de fer molt manual i ara hi ha el traspalat, el tractor que tragina… Ha canviat tot molt.
Creu que l’estima a la terra i l’ofici d’agricultor s’està perdent?
No s’està perdent, jo diria que està pràcticament perduda. Això no hi ha qui ho ressusciti ja. Quan jo vaig començar a treballar aquí a Malgrat amb el meu pare érem unes 280 famílies que vivien del camp de Pla de Grau. I ara puc comptar les famílies que s’hi dediquen amb els dits de la mà. I un dels dits és el meu fill. Els dos o tres pagesos més que hi ha quan es jubilin… això se n’anirà en orris. Aquí no quedarà ni l’apuntador.
Per què que s’ha abandonat el camp i l’ofici de pagès?
Perquè ara hi ha empreses que es dediquen a cultivar aliments de manera industrial i nosaltres, els petits pagesos, no podem lluitar contra els seus preus. Ells tenen propietats enormes i porten al mercat els seus aliments a preus molt baixos. A ells els hi resulta, però a mi no. Com que no podem fer-los front, nosaltres ens anem fonent.
Comprar productes de proximitat pot salvar la petita pagesia?
Els locals que venen els aliments com ara els supermercats volen que els serveixis els productes durant tot l’any. I, per exemple, aquí a la zona on estem nosaltres, de tomàquets només en tenim a l’estiu. A l’hivern, no es poden cultivar per raons climàtiques. Al sud sí que n’hi ha tot l’any, però aquí no. Nosaltres no tenim res a fer amb això. No podem combatre-hi.
Tornant a la teva afició de construcció de maquetes… Quina és la figura de la qual se sent més orgullós?
Orgullós m’hi sento de totes. Tinc una maqueta d’un vaixell que és molt maco, el Mississipí. És un vaixell de vapor que anava pel riu Mississipí, per Amèrica. M’agrada molt. I el que tinc exposat a Madrid, la Galera Reial, també. Fa dos metres i té tres-cents rems.
Més informació:
www.ramonfont.com